diumenge, 25 d’abril del 2010
dilluns, 12 d’abril del 2010
El tresor del domini
El 2-6 de l'any passat és i serà durant les pròximes dècades el partit amb més ressò de la història del Barça, per a molts el millor i impossible de repetir. No obstant, no em sembla ni molt menys agoserat donar-li més mèrit al 0-2 del passat 10 d'Abril. En aquest dia, més que mai, l'equip corrobora l’existència del tòpic que afirma que lo difícil no és arribar, sinó mantenir-se.
La grandesa d'aquest conjunt radica en l'incontestable continuisme de l'ambició, la il·lusió i el bon joc en un any en que, si no fos pel nostre estimat Pep, l’eufòria s’hagués apoderat de l'entorn. Ell ha evitat la decadència d'un equip campió que donà com a fruit l’ instauració d'una jerarquia imposada durant la temporada passada. Això és el que a dia d'avui, 12 d'abril de 2010, ens fa grans, ens fa enormes, històrics i infinitament recordats.
Dissabte al Bernabeu es demostra una superioritat tan evident que ni el més encoratjat dels socis merengues pot discutir-la, ni tan sols el més amic de l'èpica i el surrealisme madridistes pot encara somiar amb una lliga que ja esta virtualment a les vitrines del museu de l'estadi quan encara falten 7 jornades de lliga; 21 punts en joc. És tal l’evidència, que 21 punts semblen una pura insignificança per a un equip que fa del més difícil el més fàcil.
Tard o d'hora l'equip havia de delatar l’ ineficiència d'un model basat a cops de talonari, un model precipitat, envejós, que de cap manera pot desembocar en el triomf immediat que tant desitjaven des de la capital d'Espanya. El madridisme ha d'acceptar que per refer el club hauran de cuidar la cantera, potenciar i esperar el moment d'una generació triomfant i sí, per què no, ajudada per una o dues estrelles mundials. Al cap i a la fi, una generació com de la que avui dia pot gaudir el barcelonisme. No hi haurà mai triomf si no està basat en una filosofia, una manera d'entendre el futbol i que sàpigues aplicar en cada partit i en els moments difícils.
A Can Barça som deutors d'un home que implantà una manera de fer des de l'any 88, un amant d’aquest esport i dotat especialment pel futbol d'atac i el control absolut de la pilota, el Johan Cruyf. També ho som ara, com no, del millor dels seus deixebles, el Pep Guardiola, el fidel delfí de la seva filosofia, encara més acurada, amb absoluta disciplina i rendiment màxim de cadascun dels seus jugadors.
Si a tot això hi sumem que la plantilla té la fortuna de comptar amb un individu que fa el que vol quan té una pilota als peus com és el Leo Messi, la sensació és que el fracàs és pràcticament impossible. Messi viu de l'equip, però sort en tenim que quan l'equip trontolla aquest viurà d'en Messi. Ell és la guindeta del pastís. És el millor complement per a un equip que mima l'esfèrica i en que tots els seus components hi contribueixen en la missió.
La clau està en que la longitud de metres entre el central i el davanter és sempre la mateixa. Un equip en que tots basculen al mateix temps i que mou la pilota al ritme d'uns migcampistes (per sobre de tot intel·ligents) que saben sempre trobar el seu espai vital per poder rebre la pilota i assumir el seu desitjat i obligat protagonisme. I si algun cop la perden, la pressió dels davanters serà essencial per a la seva recuperació.
En definitiva, el F.C.Barcelona s'ha convertit en un autèntic generador d'eterns monòlegs en que la pilota ronda pel camp sempre controlada per un sol equip. El rival no pot fer més que contemplar i mirar d'aturar-ho amb faltes fora de temps, les quals l'aficionat no entén, que en el fons, són l'única via per a fer front a un equip de tals característiques.
Els culés no som conscients del domini que l'equip posseeix. Un domini clar, evident, abrumador, que resigna al rival, que el cansa, que l'adorm, que el venç... Això és tot un tresor que en aquests anys més que mai hem de cuidar i perseverar a través de les próximes generacions.
dissabte, 10 d’abril del 2010
diumenge, 4 d’abril del 2010
John Lennon
Subscriure's a:
Missatges (Atom)