Recuérdame

Recuérdame

Si hay un dios,
la naturaleza misma es él,
ella es la vida,
la muerte sabida

¿Quién sabe cuántos días nos son guardados?
La vida no es un don,
es una concesión,
se asume por obligación

Si hay un cielo,
quién te subió a él?
Solo será eterno
lo que mantenga en el recuerdo

¿Quién contrae al vivo con el muerto?
La vida no es un don,
es una concesión,
se asume por obligación

Si algo hay eterno,
es solo el amor,
naces por él,
te recuerdan en él

Cuántos de mis días te hubiera regalado!
La vida no es un don,
es una concesión,
se asume por obligación

Si hay un cielo,
quién te subió a él?
Solo será eterno
lo que mantenga en el recuerdo

somni

Aquesta nit he tingut un somni estranyíssim.

L’ “episodi” comença en un cotxe ample i llarg, d’unes 8 o 9 places… Sóc jo el que condueixo i em dirigeixo cap al barri de Marianao, a prop d’on viu el meu amic Cosme.

Allà l’espero sense saber ben bé perquè, ni tan sols havíem quedat. L’Elena, la meva parella, passa per allà en aquell moment, em veu i s’apropa a fer-me un petó. Seguidament, em diu que té moltes coses a fer i que ha de marxar rapidíssim.

Jo seguia esperant al Cosme al cotxe, aturat, davant del seu portal. Però, sorprenentment, no és en Cosme qui surt d’aquella porta. Són el Guardiola i el Tito Vilanova! El Guardiola em saluda com si em conegués de tota la vida i constantment em pregunta si estic preparat. Jo penso: “preparat per què?”

El Pep m’indica el camí que hem de seguir, jo segueixo al volant. No sé on anem ni tampoc ho pregunto. Es va fent de nit i arribem a una zona molt semblant al delta del Llobregat. Un terreny ple d’aiguamolls, ànecs, canyes i, sobretot, molts gats. (“Perquè tants gats?”, em pregunto)

Tot seguit el Tito Vilanova I el Guardiola em diuen  que em d’acabar amb ells, els gats. Així, no ens molestaran mai més. De repent, comencem a perseguir a tots els gats que veiem. Capturem tots els que podem i els engabiem.

Quan el Guardiola diu que ja n’hi ha prou, tornem al cotxe i ens dirigim fins a casa meva. Em xoca el fet que el Guardiola saludi a tota la meva família (germans i pares). “Com pot ser que els conegui, de què?”.

No recordo res més.

Rufus Wainwright