Rufus venia a presentar "All days are Nights; Songs for Lulu" amb la petició que absolutament ningú aplaudís a l'acabar cada un dels temes del disc, un disc de dol, en record a la seva mare.
La petició personal de l'artista va generar una atmòsfera solemne, sonorament deliciosa i deliciosament pianísitca on l'artista s'instal·la en el seu piano, el refugi del seu dol, el mocador que aixuga les seves llàgrimes. I ho fa apereixent a l'escenari com a ell més li agrada, amb vestidura de muller, lluint un vestit exageradament llarg que arrosegava per tot l'escenari del gran teatre del Liceu.
Era un "sonnet" darrere l'altre, un "sonnet darrere l'altre, i ningu donava mostres de cansanci, d'impaciència, d'impotència pel fet de no manifestar la seva admiració. El domini i la exhuberant posada en escena d'en Rufus va enmudir qualsevol tipus de sensació sonora. No ens era permés però tampoc el cos haguès pogut. Era digne d'elogi veure com el directe constatava el seu domini absolut sobre el piano.L'escenari de la "pel·licula era el més adient per a un artista tant barroc com Rufus Wainwright. Podria haver estat qualsevol escenari de qualsevol dels seus videoclips o grabacions. Un ambient càrregat de insignes barroques, color or, material preciòs, "innecessàri", lluent, extravagant. Al igual que el seu vestuari, la seva "càrregada" cançó, el seu innumerable repertori instrumental, vocal i melòdic, l'art tant embarrocat i egocèntic dels seus cartells, portades de discs, etc.
En el segon acte, el canadenc, aparcant tenèbres i lamentacions, proclama un seguit de temes en un format més animat, més alegre i complementat pels seus típics acudits, per la seva genial ironia. La parròquia ja podia cantar o si més no, xiuxiuejar aquella part de la tornada "...I'm so tired of you Ameeeerica".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada